Idiomas, fonemas y un viaje a nuestro origen

Partimos de la idea de fonema, la partícula elemental desde la que se construyen los idiomas. Para alquien que solo conozca uno, una minoría en el global del planeta, cuesta de entender que cada lengua disponga de un número de fonemas que pueda diferir del resto.
Veamos unos ejemplos: el catalán se construye con 38 fonemas y el castellano con 32, ¿significa eso que el catalán es “superior” al castellano? Por supuesto que no. De hecho ambos son de lo más normalitos. Solo que nos vayamos más al norte veremos que el danés se compone con 52 fonemas y el lituano vence a todos con 59 fonemas.
¿Es entonces el lituano el vencedor? Tal vez en Europa lo sea, pero si nos vamos a África, a un territorio entre Botswana y Namibia, nos encontramos con una lengua conocida como “Click” que se compone de 112 fonemas —solo en sonidos vocálicos tienen 31—. Ahí es nada. Escuchemos un ejemplo desde la voz de la inolvidable Miriam Makeba:

¿Significa esto que un idioma es mejor o peor en función de su número de fonemas? No, porque en realidad todos ellos son capaces de expresar las mismas cosas. Pero sí parece apuntar a una teoría que tiene que ver con las migraciones humanas y la disminución de su diversidad fonética. Un ejemplo sería el inglés que en su viaje a América perdió 6 fonemas. También se cumple que cuanto más lejos está una lengua de África, menos fonemas tiene. El caso de Japón, con solo 22 fonemas, podría servir de ejemplo.
Al final lo único que debemos tener en cuenta es que cada idioma es una riqueza cultural que debería protegerse, que cuantos más idiomas habla una persona, más y mejor funciona su cerebro, que cuando hablamos de lenguaje, nunca deberíamos obviar uno de los que más alimenta nuestro cerebro: el musical.
Por eso es tan triste cuando uno se encuentra a energúmenos que claman “habla en espanyol que no setentiende” o a otros (y estos son todavía peores) que van diciendo aquello del “Un sol pais, una sola llengua”.
Sea como fuere terminemos en esa África expoliada pero que aún hoy nos regala la mayor diversidad fonética y genética de todo el planeta Tierra. África fue el origen, y puede que también sea el final.
Os dejo con Sonia Jobarteh

Anuncios
Publicado en Pensamientos | Etiquetado , , , | 2 comentarios

Adela (3) Es agradable sentir l’escalfor

Es agradable sentir l’escalfor d’un altre cos. L’abraçada en la foscor que allunyi tots els fantasmes i et relaxi del neguit del dia. Aquesta sensació la està sentint ara la Adela. I seria meravellosa si no fos perquè està barrejada amb la por. Deu meu, prega, fes que el meu marit no m’hagi prenyat. Tinc quatre filles, quatre boques què alimentar amb un menjar que ens es negat.  I es fica a plorar. Fluixet, per que no la senti el seu home. El seu cap es un desgavell de sentiments. La il·lusió de sentir-se abraçada i la por de que li hagi fet una altra criatura, la il·lusió d’haver-lo sentit dins ella i el desencant de no haver-ho gaudit. Què n’és de complicat tot plegat, Adela. Volies tenir al teu Quimet amb tu i ja el tens, què més vols? Volies sentir l’embranzida del seu desix per sentir-te dona, i l’has tinguda. Has d’entendre-ho, Adela, els homes tornen del front amb una ànsia què no es calma amb carícies ni paraules. El homes venen amb el cos pler de pors i de ferides que no es veuen. El que han vist els seus ulls els fa emmalaltir i no hi ha medicines per curar-los. Només el temps, la entrega i esperar que tot passi.
Tots aquests pensaments es barregen amb els plors que no pot aturar. Només recorda quan s’han ficat al llit i ella esperava al Quimet de sempre. Però no estat així, ell tenia una urgència desconeguda que l’ha dut a anar per feina quasi sense mirar-la. No, no es el millor pensament per deixar de plorar. Recordar que se li ha pujat al damunt, l’ha magrejat sense cap delicadesa, li ha entrat dins com un animal i després d’uns moviments ferotges i buidar-se sense miraments s’ha apartat sense dir paraula. Ha hagut de passar una bona estona que, estant ella d’esquena, se li ha apropat i, abraçant-la amb una tendresa oblidada, li ha dit a cau d’orella perdona’m Adela.
La Adela s’agafa ara amb totes les ungles a aquestes paraules: «perdona’m Adela». Aquest es el pensament que necessita per poder dormir: desitjar, creure’s que el seu home tornarà a ser qui era. Abans d’entregar-se a la son pensa que demà parlarà amb la Ana Maria, es la germana gran i podrà aconsellar-la.

Només ha pogut, ha anat a veure a sa germana. La Ana Maria hi era a casa. La Adela es conscient de que els problemes son de qui els pateix. Cadascú te el que li pertoca i gairebé sempre les coses passen perquè ens les busquem. Però necessitava compartir totes les sensacions amb una altra dona, i necessitava que aquesta dona fora de tota confiança. Les dones no poden anar parlant d’intimitats com ho farien els homes.
Què hi penses, Ana María, li ha preguntat després de fer-li cinc cèntims de la experiència viscuda la nit passada.
La germana se la mira amb tendresa. La pobra Adela, es diu per a ella, amb la carona vermella com un tomàquet, queixant-se de cóm la tracte l’home. Com si el cunyat fos diferent de la resta. Tots van per feina, Adela, li diu. Baixa’t de la figuera i adonat de la realitat. Ara tenim coses pitjors, què no serà pas millor que qui t’hagi tractat així sigui el teu marit que no pas una colla de falangistes si te’ls trobes pels carrers. El que li passa al Quimet es normal, dona. Es jove, dona, si sou gairebé de la seva edat. Ha estat al front. HAires d’estar contenta de que t’hagi tractat amb tantes ganes, això vol dir que feia temps que no olorava a una dona ni tenia la possibilitat de tocar-ne a cap. Doncs no hi ha que s’hauran quedat amb qualsevol gata maula que els hagi enlluernat per aquest pobles perduts. I a tu el que t’ha passat es que el teu marit ha arribat amb moltes ganes. Hi ha cosa millor que aquesta?
La Adela, tal i com escolta a la germana se n’adona de que te tota la raó. Si se n’han dit d’històries d’homes que n’han trobada a una altra més jove o més fogosa o que se’ls hagi sabut entabanar[1]. I han deixat a la dona i els fills per ajuntar-se de mala manera amb qualsevol.
Acaben parlant de poca-soltades. També es necessari en uns temps tant convulsos. Que si el pare va guanyar el diumenge a la botifarra, que si aniran el diumenge a alguna de les fonts de Montjuic a berenar, que si li podrà arreglar una faldilla perquè s’ha aprimat tant…a la Adela li ha anat be aquesta estona de no pensar.
En acabar i tal com surt de casa sa germana, enfila cap a casa la Palmira. Li ha de preguntar què podrà fer si l’home l’hagués prenyat. Però encara i la por, camina amb un petit somriure en la cara. Te moltes ganes d’abraçar el seu Quimet.

*****
[1] Omplir el cap a algú amb promeses, esperances, etc., enganyoses per induir-lo a fer alguna cosa.

Publicado en Adela, Novela | Etiquetado , | 4 comentarios

Tierra de Campos (David Trueba)

tierra de campos

David Trueba nos ofrece en esta obra una historia intimista, casi una confesión hecha a la oreja del lector. Narrada en un excelente estilo indirecto y que pide ser leída con tempo de pavana: sin prisas y degustando cada frase.
También aviso que no es esta una obra que vaya a agradar a todo el mundo. Quienes se esperen escenas dialogadas, historias simples o amores eternos, mejor búsquense otra novela. Porque Tierra de Campos se aleja, y mucho, de dicha simplicidad narrativa
El desencadenante de la historia es el traslado de los restos del padre del protagoniasta hasta su pueblo natal. Con algo, a priori tan poco heróico, David Trueba nos lanza a una “Road Movie” en la que se entremeclarán momentos, pinceladas del protagonista y todos aquellos que le han ido construyendo a lo largo de los años regalándonos una revisitiación de la historia reciente de españa.

Publicado en Crítica literaria | Etiquetado , , | Deja un comentario

Adela (2) El Quimet ja es a casa

antiga-barcelona-carrer-guerra

El Quimet ja es a casa. Quan va passar l’ensurt de la bomba la Adela li va fer cinc cèntims a la Palmira. M’ha quedat una mala sensació als budells, li va dir aquell matí. I la llevadora la va fer seure dient-li que aquesta sensació es normal amb la experiència que has viscut. I la Adela va tornar a plorar com una bleda i a dir-li quan enyorava el seu marit i que una cosa dins m’està dient que li han fet mal, Palmira. I la Palmira calmant-la mentre li explicava que parlaria amb el seu home, coneix a un general de brigada què farà el possible per esbrinar si ha passat alguna cosa. No pateixis, dona, li deia mentre anava calmant les pors i el cor se li anava fent fort de nou.

            Al final el van ferir. Res important, però la intuïció de la dona va ser encertada. Com son les dones de bruixes, es deia ella mateixa quan li van arribar les noticies. La dolenta, que els seus budells li donaven la raó, l’havien ferit; la bona, que no era cap cosa amb prou importància com per amoïnar-se; la meravellosa, que aquella ferida va ser prou per llicenciar-lo i tornar a casa com un civil més.

I ara es a casa de nou, pensa la Adela, mentre el veu segut a la cadira envoltat de les filles que encara mantenen una distància perquè no assimilen que aquell senyor es el pare. Perquè el pare que elles recorden era un home guapo i ben plantat, i a qui tenen allí, fent-les les mateixes pessigolles que el pare, es un senyor prim, sense afaitar, capcot i amb unes ulleres que li encerclen els ulls. Només la veu i el riure li atorguen el títol perdut. La Adela se’l mira com si encara no entengués ella tampoc. Es ell, es clar, però hi ha canvis que gairebé no es veuen però què hi son en aquell rostre demacrat.

Quan ha arribat, després picar a la porta com si el dimoni perseguís a algú, i només obrir-la, la Adela s’ha quedat palplantada sense gosar dir res. A ell li ha passat el mateix. Han hagut de ser les nenes les qui han sortit en tromba per guaitar al nouvingut que han aconseguit que el mon tornés a moure’s. Ha estat llavors que una rialla li ha aparegut al rostre i ella ha confirmat que era el seu Quimet i no un fantasma. Ha estat aleshores que s’ha apartat i ell a entrat tot d’una i ha agafat a la Lolita que s’ha ficat a plorar. Després, quan la mare ha anat a agafar a la nena per dir-li no tinguis por filla, que es el papa que ha tornat, ell ha aprofitat per abraçar-la com si se li anés a esmunyir. Ha estat en aquell moment que l’ha reconegut del tot, la forma d’agafar-la per la cintura, el lloc on ha ficat la ma, la manera com la aixella s’ha acaronat per sobre la espatlla. El Quimet es a casa, ha pensat. Ja el te amb ella, sa i estalvi. Encara i no creure en Deu no ha parat de dir gracies Deu meu, mentre s’abraçaven i s’omplien de petons.

Se’n fa creus de que estigui allí, de veure’l tan canviat. Que n’ha de ser de cruel la guerra, pensa mentre el mira jugar amb les filles. Ho pensa però no gosarà preguntar-li res. Sap per d’altres que no es bo preguntar ni esbrinar. El que hagi passat al front ha de quedar-se allí. Ara la seva tasca ha de ser estimar-lo, consolar-lo i estar per ell. Recuperar el temps perdut, i pregar al cel que no la torni a deixar prenyada.

Publicado en Adela, Novela | Etiquetado , | Deja un comentario

Adela (1) Passen cinc minut de les set del matí

Passen cinc minut de les set del matí quan un esclat fortíssim esmicola els vidres de les cases del voltant. Després, una pols blanca i espessa ho l’envolta tot fent difícil respirar i veure més enllà d’un pam del nas. Ha estat una de les bombes, i ha caigut a l’encreuament dels carrers Cruz Canteros amb Aníbal, a menys de cinquanta metres d’on estan les nenes.
L’endemà, llegint La Vanguardia, es sabrà l’abast del bombardeig: quatre cases enderrocades, tres morts, restes humanes tretes amb cabassos per part dels bombers i desenes de ferits. Però ara ningú no entén res, només s’escolta un xiulet continu dins les oïdes i la boira blanca què ho omple tot. Passats els primers instants, i tan de pressa com permeten les cames, la tieta Rossita i sa mare surten a corre-cuita del pis de Magallanes, giren Cruz Canteros a l’esquerra i enfilen cap amunt. En mig de la confusió, trencadisses, crits i plors, arriben a l’edifici on estan les criatures. Pugen els trams d’escala amb el cor a la boca, obren la porta i entren al pis. Totes sanes i estalvies. Només un mon tenyit de blanc rere els vidres, que la sort ha mantingut sencers, i les cares de sorpresa de les quatre nenes què es llencen als braços de la tieta i la iaia Ana Maria.
Quan arriba la mare, la germana ja està a l’aguait per dir-li que no passa res, Adela, les nenes estan be i ninguna ha patit cap mal. Estan a la casa la mare. Tot i la notícia ella trenca a plorar. Llença llàgrimes sense mesura ni consol, el seu cos ha de treure la ràbia i la impotència per algun costat. Abraçada a la germana petita repeteix una i una altra vegada que ha deixat a les filles soles, que allò no té perdó de Deu, quina classe de mare soc que me’n vaig, abandonant-les. Per molt que la Rossita, li repeteix que ningú podia saber que allò anava a ocórrer, o després la mare li recorda que havia sortit a buscar menjar, li es impossible consolar-se. No fa més que abraçar a les filles què ara, tenint-la al costat, han oblidat les pors.
Aquesta nit li costa dormir. No fa més que tocar la part freda del llit on hauria de tenir al seu home i que ara, per causa d’aquesta absurda guerra, està buit. El troba a faltar, i avui més que mai. Li parla a la foscor explicant-li el que ha passat, construint mentalment la carta que demà li enviarà al front per si pot aconseguir un permís que el faci anar a casa. La vetlla la duu a deu anys enrere, quan va dir a casa que es casava amb el Quimet, un jove ben plantat de qui estava enamorada. Què vol dir que et cases? Va ser la única pregunta del pare. Que me’n vaig de casa, diguis el que diguis, responguí ella. La mare, una dona amb més cultura i coneixement que el seu marit, es ficà pel mig en un intent inútil de tallar la baralla que començava per no acabar.
Al final se’n va anar de casa. Tenia un ofici, era camisera des dels onze anys, quan al taller li ficaven un tamboret sota els peus perquè arribes a l’alçada del taulell. Tenia un ofici què li permetria ajudar a la casa i tenia tot l’amor que es pot donar als disset anys. I va ser amb aquest lleuger equipatge que se’n va anar amb el seu Quimet.

Els records la fan cargolar-se una mica més. El casament, senzill com ells. Al temps just el primer embaràs i el naixement de la Adelina, després, cada dos anys, com un rellotge, la resta de germanes: la Anita, la Quima i la petita, la Lolita. Que n’han passat de coses en aquest deu anys, segueix recordant abraçada a un coixí que no reconforta: el perdó del pare, la lluita per tenir sempre un plat a taula, treballant a embranzides entre criança i criança. El meu marit es molt home, pensa mentre acarona l’espai on hauria de ser-hi. Passa el temps i mentre la son se li va fincat als ulls, el pensament s’esvaeix, igual que ho fa el desix i les pors.
La nit no ha estat plàcida. Tota plena de malsons en els que ningú trobava les filles. Un espai immens ple de runes on gent sense cara cridava una i una altra vegada els noms. Ella, perduda com la resta, aixecava pedres i més pedres; i fustes i mobles. I de sobte apareixia una maneta, i al treure el cos eren criatures mortes a les qui ningú buscava.
S’aixeca esgotada però ha de preparar alguna cosa per menjar i després ha d’anar a fer feines. Avui no deixarà a les nenes soles. Mai més ho farà. Les haurà de vestir i baixar-les a casa la mare.
No las agrada això d’haver-se de vestir i menys baixar al carrer Magallanes, a casa la iaia. No volem anar, diuen, ens volem quedar a casa, diuen. Però cap de les excuses ni de les propostes fan niu en el cap la Adela. Avui anireu a casa la iaia. Ella us cuidarà i jo estaré aquí a l’hora de dinar. Accepten, quin remei. No son temps de bajanades ni de nenes figa tova. Callen i es deixen dur. Amb una mica de sort no hi serà el iaio i podran jugar amb la tieta.
Avui, més tard que de costum, la Adela enfila cap a la casa de la llevadora. Haurà de plegar més tard si vol fer tota la feina, però no li dol, es una bona dona que li ha donat feina en uns temps on es difícil això de guanyar-se el pa. Caminant torna a pensar en el marit i li torna a venir la por. Sap que la Palmira, així es diu la llevadora, està a l’aguait de tot, el marit te bons contactes i seria la primera en saber qualsevol mala noticia. Encara i així, després de la experiència d’ahir, te com un rebombori per dins que li diu que al seu home li ha passat alguna cosa.

Publicado en Adela, Novela, Uncategorized | Etiquetado , , | Deja un comentario

Adela (breus retalls)

  Es el moment de trobar la veu, buscar el ritme i encaixar-ho en l’estil que utilitzarà el narrador per arribar al cor des lectors i lectores.
També es moment de que qui llegiu aquestes línies em feu cinc cèntims i em digueu que us sembla

Com en son de diferents els homes. El seu, el Quimet, els te de dos rovells. I se li fa un somriure només de pensar en haver pensat una cosa com aquella. Però es així el seu marit. Quan sona la sirena per anar al refugi ella agafa a la Anita, a la Adelina i a la Lolita, la petita, i surt a corre cuita de casa. El Quimet no ho fa pas així. Ell agafa a la Quimeta al braç i baixa com si el temps es detures i la possibilitat de morir rebentat no fos real. No vol adonar-se que les sirenes sempre van acompanyades del soroll del avions, seguit del xiulet de les bombes què demanen pas abans d’esclatar cridant que el mon s’acaba. Anem Quimet, corre, li diu la Adela. Ara vaig, dona, no tinguis pressa, respon ell amb tota la gansoneria del mon. I a ella se la duen els dimonis perquè veu les cares de por de les filles. Anem filles, correu. I el pare i la Quima? Pregunten. Els venen darrere nostre.
Es tant trist el refugi. Les cares de por de la gent. Una por que les criatures veuen i copien. Aquesta es la percepció de la Adela quan tots seuen i només s’escolten els plors dels petits que no accepten la feblesa de la vida. Encara i així tothom fa com si no passés res i tot hagués de tornar a una normalitat inexistent que tots desitgen.
Mentre les nenes juguen, perquè les criatures aviat obliden la por, ella i el marit seuen al costat d’una altra parella amb la que han anat fen amistat en mig les llargues hores d’espera. No son tan joves com ells, encara que ningú no ho diria veient a la Adelina, la filla gran, però malgrat la diferència d’anys s’avenen. A la dona, la Carme, se la veu molt del seu marit, i el duu molt polit. D’altra banda el Quimet sembla que s’entén força be amb el Roberto, que es el nom del marit de la Carme. Mentre els tres parlen i les filles d’ells, més grans, van a la seva, la Adela s’aixeca i se’n va a vigilar a les filles. Es només una excusa, el que fa es fugir de les males idees que li venen al cap. Pensaments com el d’imaginar que el seu home es l’altre: vital, alegre, senyor i força educat. Però ningú no pot ser un altre que no sigui qui es. I es per això que s’aixeca i diu vaig a vigilar les nenes no prenguin mal, perquè a aquestes alçades de la vida es conscient de que no es bo per ningú tenir aquests mals pensaments. Vol dir això que no estima al seu marit? Es pregunta un cop més. Clar que se l’estima, es el pare de les seves filles, es la persona amb qui ho comparteix tot des de fa més de deu anys. Però què ha de fer, què potser som els amos dels nostres pensaments? Si més no, podem fugir de les temptacions, deixar el pensament a un costat i no convertir-lo en fet. I anar a veure com juguen les nenes, i mantenir-se en un silenci culpable per sentir les coses que sent.
Un vine amb nosaltres, dona, la treu dels mals pensaments i s’apropa per seure amb ells. Encara no s’ha allisat la faldilla que un soroll espantós esborra tot pensament. Després silenci i al moment plors. Aquesta deu haver caigut molt a prop, se sent que algú comenta fluixet, com si dir-ho més fort pogués atraure els dimonis italians. Mentre passa el temps i els xiulets de les oïdes s’allunyen, es van recuperant les veus. Només que ara ja no es parla d’altra cosa que de la possibilitat de que les cases s’hagin convertit en runes.

Publicado en Novela, Uncategorized | Etiquetado , , | 3 comentarios

El llop i la cerva

EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Lobo_en_nieve--600x...

En temps passats va existir una raça de llops que poblaven les rodalies d’una muntanya que era coneguda com de la mort. Aparentment eren com els altres llops, encara que més petits, però el que era realment diferent era el seu udol. Normalment el que fan el de la raça majoritària es esborronar homes i animals perquè el llop és el rei del bosc i el millor caçador. Els llops de la muntanya de la mort atreien amb el seu udolar harmoniós i encantador de manera que les víctimes morien sense dolor i amb plaer. Els llops esborronadors eren més grans i violents, de manera que atacaven els cantaires fins que solament en va quedar un.

Ací el tenim a punt de finir i d’extingir-se la raça. Una setmana sens menjar. Ho va intentar per darrera vegada. «Au…!, au…!, au…!». Ningú no hi va anar. Sols li quedava anar a…

Ver la entrada original 315 palabras más

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

Empieza: Pertegás – 2ª parte trilogía del Ladrón de rostros

La segunda parte de “El ladrón de rostros” ha empezado su andadura. Eso significa que el proceso de escritura ha comenzado y que el autor sabe dónde se encuentra el principio, pero todavía no tiene ni idea de dónde pueda quedar el final.
Después de la primera parte, la que da nombre a la trilogía, muchas mujeres se quedaron con las ganas de que Oscar y Alba terminaran juntos. Si es que estan hechos el uno para el otro, me decía alguna. También se me han recriminado otras cosas, claro. Y eso confirma que uno ya puede esmerarse, que jamás contentará a todo el mundo.
Qué gana la novela si uno empareja a sus protagonistas. Después vendrá el tedio, el aburrimiento, el engaño, la pareja anodina como tantas y tantas parejas anodinas que no aportan nada al hilo narrativo.
Pero que no se engañe nadie. Aparecerá una forense separada de buen ver, un policía retirado que tuvo su primer caso en Deusto y cada uno de ellos puede terminar acompañado, o no, que los personajes son de lo más esquivo.
Sí que tendremos un cadáver. Un hermoso cadáver que nos aparecerá sentado en un sillón frente a al retrato de una mujer desnuda. Un cuadro de Enrique Pertegás sobre el que girará una de las tramas. Será en esta que conoceremos un poco a ese valenciano, amigo de Blasco Ibañez y enfant terrible del arte hasta el momento de la muerte cultural que representó el franquismo.
No puedo apuntar nada más. Que en esta viajaremos Hasta Deusto, hasta Vinaròs, nos moveremos por Barcelona, el Masnou y Cerdanyola del Vallès. Ya veis, nuestros personajes no viajan por el mundo, no tienen esa suerte. Pero nos hablan de lugares que todos conocemos, y eso, amigos, siempre es de agradecer.
Un abrazo para todas y para todos,
El autor.

Publicado en ladrón de rostros, pertegás, Uncategorized | Etiquetado , | 3 comentarios

Cuento a partir de unas palabras (8)

donna-chiesa-preghiera

Palabras obligadas(Ver nota 1) Verbos: : comer, beber, cantar, bailar y limpiar.
Sustantivos: María, perro, queso, libro y desván.
Adjetivos: feo, bajo, morado, gordo y caro

El pecado y el perdón

Su nombre es María, como la madre de Cristo, que Dios me perdone. Jamás pensé que el pecado me llegaría de este modo. Con ella, en el desván de la sacristía, entre imágenes de santos y libros viejos. Le he preparado comida, padre, unas sencillas lentejas, pero están muy buenas, me dijo. Y yo, déjalas en la sacristía María, que luego me las como. Y ella entrando con esos andares, bajo cuya inocencia se esconde toda la picardía del demonio. No debería comerlas, hija mía, le dije después, cada día estoy más gordo y con esos manjares lo único que consigue este pobre pecador es ponerse morado de comer y beber. Y ella, Que va, padre, está usted muy bien, ya le gustaría a la mayoría de mozos… Y después un silencio, acompañado de una sonrisa y una mano rozando apenas mi ya prominente barriga. Debió notar mi turbación. Enrojeció, tuvo conciencia de haber hecho algo feo y se apartó hacia la mesa para ponerse a cortar queso. Yo preferí acercarme hasta la puerta para cerrarla. No deseaba que nadie pudiera llevarse a equívocos conmigo y una feligresa de apenas veinte años. Después, tras regalarme una sonrisa, y como si fuera lo más natural del mundo, cogió un trapo y empezó a limpiar los escasos muebles de la habitación. Mientras lo hacía cantaba una cancioncilla desconocida y bailaba con movimientos leves que a mí me parecieron pura lascivia.
—Lo demás ya se lo puede imaginar, padre Anselmo, la lujuria se apoderó de este pobre pecador.
—¿Te arrepientes de haber pecado, vienes a la confesión con una total contrición(2)?
—Si padre.
Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine patris et filii et spiritus sancti(3).
—Todavía falta una última cosa, padre Anselmo.
—Dime, pues, hijo mío.
—Una de las veces nos pilló otra feligresa. Maite, se llama, la mujer del panadero del pueblo.
—Pues no sufras, por ella.
—Pero es que me amenazó con contarlo todo, padre. Dijo que lo pagaríamos muy caro.
—No sufras, no dirá nada a nadie.
—¿Cómo esta usted tan seguro?
—Hijo mío, porque viene una vez por semana a mi casa a limpiar. Y te aseguro que es tan hacendada que me limpia hasta las malas ansias.

***

(1) Para unos talleres que hago en la escuela de adultos de mi ciudad, propuse que los alumnos plantearan una serie de palabras. Con ellas construiría una breve historia.
Este es el resultado con las palabras del segundo grupo de GES 1.
(2) En el catolicismo, dolor de haber ofendido a Dios, por el amor que se le tiene.
(3)Te absuelvo de tus pecados en nombre del Padre, Hijo y Espíritu Santo”


BONUS

Publicado en relatos | 2 comentarios

Rap a partir de unas palabras (1)

masturbacion-con-rape-krhe-1240x698abc

Juego de palabras: “Rap” es rape en català

Palabras obligadas(Ver nota 1) Verbos: Correr, cantar, soplar, nadar, volar
Sustantivos:computadora, perro, gato, profesor, libertad
Adjetivos: Grande, pequeño, verde, alto, bajo

Este es el rap
de las palabras obligadas
que formen grandes rimas
y estén bien enlazadas.

Que guste al profesor
y la gente de l’Alzina.
Que nadie eche a correr
a esconderse en las esquinas

Serán versos que vuelen
que se puedan cantar,
hechos con mucho esfuerzo,
yo no os quiero engañar.
Para un simple poeta,
es un listón muy alto
salir de la cuarteta[1],
superar este trago.

Pero ya casi en broma
Y contando por lo bajo,
Son ya siete palabras
las que hemos empleado.

Veo que pinta bien
mi pequeño homenaje
no he de echar a correr
huyendo de los palos.

Usar perros y gatos,
me va a ser imposible,
no veo ningún contexto
que sea algo creíble.
Haré lo de nadar
guardando bien la ropa[2].
Intentadme comprender
aquí estoy en pelotas.

Ya soplo de contento,
por ir tan avanzado,
A pesar de estar tan verde
y tan poco avezado[3]

Así que…

Os doy gracias a todos,
por tan lindas palabras,
menos computadora,
no supe colocarla.

Y hasta aquí ha llegado
mi pequeño homenaje
Al rap y a los raperos.
Espero que os encaje.

***

[1] Estrofa formada por cuatro versos , generalmente octosílabos, que riman, normalmente, el primero con el tercero y el segundo con el cuarto.

[2] Adaptación del refrán: “Nadar y guardar la ropa”. Actuar de forma adecuada para los propios intereses, protegiéndose al mismo tiempo de las posibles consecuencias negativas.

[3] Acostumbrado.

BONUS

Publicado en Poesía | Etiquetado , , , , | Deja un comentario