Adela (2) El Quimet ja es a casa

antiga-barcelona-carrer-guerra

El Quimet ja es a casa. Quan va passar l’ensurt de la bomba la Adela li va fer cinc cèntims a la Palmira. M’ha quedat una mala sensació als budells, li va dir aquell matí. I la llevadora la va fer seure dient-li que aquesta sensació es normal amb la experiència que has viscut. I la Adela va tornar a plorar com una bleda i a dir-li quan enyorava el seu marit i que una cosa dins m’està dient que li han fet mal, Palmira. I la Palmira calmant-la mentre li explicava que parlaria amb el seu home, coneix a un general de brigada què farà el possible per esbrinar si ha passat alguna cosa. No pateixis, dona, li deia mentre anava calmant les pors i el cor se li anava fent fort de nou.

            Al final el van ferir. Res important, però la intuïció de la dona va ser encertada. Com son les dones de bruixes, es deia ella mateixa quan li van arribar les noticies. La dolenta, que els seus budells li donaven la raó, l’havien ferit; la bona, que no era cap cosa amb prou importància com per amoïnar-se; la meravellosa, que aquella ferida va ser prou per llicenciar-lo i tornar a casa com un civil més.

I ara es a casa de nou, pensa la Adela, mentre el veu segut a la cadira envoltat de les filles que encara mantenen una distància perquè no assimilen que aquell senyor es el pare. Perquè el pare que elles recorden era un home guapo i ben plantat, i a qui tenen allí, fent-les les mateixes pessigolles que el pare, es un senyor prim, sense afaitar, capcot i amb unes ulleres que li encerclen els ulls. Només la veu i el riure li atorguen el títol perdut. La Adela se’l mira com si encara no entengués ella tampoc. Es ell, es clar, però hi ha canvis que gairebé no es veuen però què hi son en aquell rostre demacrat.

Quan ha arribat, després picar a la porta com si el dimoni perseguís a algú, i només obrir-la, la Adela s’ha quedat palplantada sense gosar dir res. A ell li ha passat el mateix. Han hagut de ser les nenes les qui han sortit en tromba per guaitar al nouvingut que han aconseguit que el mon tornés a moure’s. Ha estat llavors que una rialla li ha aparegut al rostre i ella ha confirmat que era el seu Quimet i no un fantasma. Ha estat aleshores que s’ha apartat i ell a entrat tot d’una i ha agafat a la Lolita que s’ha ficat a plorar. Després, quan la mare ha anat a agafar a la nena per dir-li no tinguis por filla, que es el papa que ha tornat, ell ha aprofitat per abraçar-la com si se li anés a esmunyir. Ha estat en aquell moment que l’ha reconegut del tot, la forma d’agafar-la per la cintura, el lloc on ha ficat la ma, la manera com la aixella s’ha acaronat per sobre la espatlla. El Quimet es a casa, ha pensat. Ja el te amb ella, sa i estalvi. Encara i no creure en Deu no ha parat de dir gracies Deu meu, mentre s’abraçaven i s’omplien de petons.

Se’n fa creus de que estigui allí, de veure’l tan canviat. Que n’ha de ser de cruel la guerra, pensa mentre el mira jugar amb les filles. Ho pensa però no gosarà preguntar-li res. Sap per d’altres que no es bo preguntar ni esbrinar. El que hagi passat al front ha de quedar-se allí. Ara la seva tasca ha de ser estimar-lo, consolar-lo i estar per ell. Recuperar el temps perdut, i pregar al cel que no la torni a deixar prenyada.

Esta entrada fue publicada en Adela, Novela y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s