Adela (1) Passen cinc minut de les set del matí

Passen cinc minut de les set del matí quan un esclat fortíssim esmicola els vidres de les cases del voltant. Després, una pols blanca i espessa ho l’envolta tot fent difícil respirar i veure més enllà d’un pam del nas. Ha estat una de les bombes, i ha caigut a l’encreuament dels carrers Cruz Canteros amb Aníbal, a menys de cinquanta metres d’on estan les nenes.
L’endemà, llegint La Vanguardia, es sabrà l’abast del bombardeig: quatre cases enderrocades, tres morts, restes humanes tretes amb cabassos per part dels bombers i desenes de ferits. Però ara ningú no entén res, només s’escolta un xiulet continu dins les oïdes i la boira blanca què ho omple tot. Passats els primers instants, i tan de pressa com permeten les cames, la tieta Rossita i sa mare surten a corre-cuita del pis de Magallanes, giren Cruz Canteros a l’esquerra i enfilen cap amunt. En mig de la confusió, trencadisses, crits i plors, arriben a l’edifici on estan les criatures. Pugen els trams d’escala amb el cor a la boca, obren la porta i entren al pis. Totes sanes i estalvies. Només un mon tenyit de blanc rere els vidres, que la sort ha mantingut sencers, i les cares de sorpresa de les quatre nenes què es llencen als braços de la tieta i la iaia Ana Maria.
Quan arriba la mare, la germana ja està a l’aguait per dir-li que no passa res, Adela, les nenes estan be i ninguna ha patit cap mal. Estan a la casa la mare. Tot i la notícia ella trenca a plorar. Llença llàgrimes sense mesura ni consol, el seu cos ha de treure la ràbia i la impotència per algun costat. Abraçada a la germana petita repeteix una i una altra vegada que ha deixat a les filles soles, que allò no té perdó de Deu, quina classe de mare soc que me’n vaig, abandonant-les. Per molt que la Rossita, li repeteix que ningú podia saber que allò anava a ocórrer, o després la mare li recorda que havia sortit a buscar menjar, li es impossible consolar-se. No fa més que abraçar a les filles què ara, tenint-la al costat, han oblidat les pors.
Aquesta nit li costa dormir. No fa més que tocar la part freda del llit on hauria de tenir al seu home i que ara, per causa d’aquesta absurda guerra, està buit. El troba a faltar, i avui més que mai. Li parla a la foscor explicant-li el que ha passat, construint mentalment la carta que demà li enviarà al front per si pot aconseguir un permís que el faci anar a casa. La vetlla la duu a deu anys enrere, quan va dir a casa que es casava amb el Quimet, un jove ben plantat de qui estava enamorada. Què vol dir que et cases? Va ser la única pregunta del pare. Que me’n vaig de casa, diguis el que diguis, responguí ella. La mare, una dona amb més cultura i coneixement que el seu marit, es ficà pel mig en un intent inútil de tallar la baralla que començava per no acabar.
Al final se’n va anar de casa. Tenia un ofici, era camisera des dels onze anys, quan al taller li ficaven un tamboret sota els peus perquè arribes a l’alçada del taulell. Tenia un ofici què li permetria ajudar a la casa i tenia tot l’amor que es pot donar als disset anys. I va ser amb aquest lleuger equipatge que se’n va anar amb el seu Quimet.

Els records la fan cargolar-se una mica més. El casament, senzill com ells. Al temps just el primer embaràs i el naixement de la Adelina, després, cada dos anys, com un rellotge, la resta de germanes: la Anita, la Quima i la petita, la Lolita. Que n’han passat de coses en aquest deu anys, segueix recordant abraçada a un coixí que no reconforta: el perdó del pare, la lluita per tenir sempre un plat a taula, treballant a embranzides entre criança i criança. El meu marit es molt home, pensa mentre acarona l’espai on hauria de ser-hi. Passa el temps i mentre la son se li va fincat als ulls, el pensament s’esvaeix, igual que ho fa el desix i les pors.
La nit no ha estat plàcida. Tota plena de malsons en els que ningú trobava les filles. Un espai immens ple de runes on gent sense cara cridava una i una altra vegada els noms. Ella, perduda com la resta, aixecava pedres i més pedres; i fustes i mobles. I de sobte apareixia una maneta, i al treure el cos eren criatures mortes a les qui ningú buscava.
S’aixeca esgotada però ha de preparar alguna cosa per menjar i després ha d’anar a fer feines. Avui no deixarà a les nenes soles. Mai més ho farà. Les haurà de vestir i baixar-les a casa la mare.
No las agrada això d’haver-se de vestir i menys baixar al carrer Magallanes, a casa la iaia. No volem anar, diuen, ens volem quedar a casa, diuen. Però cap de les excuses ni de les propostes fan niu en el cap la Adela. Avui anireu a casa la iaia. Ella us cuidarà i jo estaré aquí a l’hora de dinar. Accepten, quin remei. No son temps de bajanades ni de nenes figa tova. Callen i es deixen dur. Amb una mica de sort no hi serà el iaio i podran jugar amb la tieta.
Avui, més tard que de costum, la Adela enfila cap a la casa de la llevadora. Haurà de plegar més tard si vol fer tota la feina, però no li dol, es una bona dona que li ha donat feina en uns temps on es difícil això de guanyar-se el pa. Caminant torna a pensar en el marit i li torna a venir la por. Sap que la Palmira, així es diu la llevadora, està a l’aguait de tot, el marit te bons contactes i seria la primera en saber qualsevol mala noticia. Encara i així, després de la experiència d’ahir, te com un rebombori per dins que li diu que al seu home li ha passat alguna cosa.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Adela, Novela, Uncategorized y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s